dilluns, 7 d’abril del 2014

XXVIII Campionats d'Espanya d'Esquí Alpí de persones amb discapacitat física

Bon dia,

la setmana passada, concretament des del diumenge 30 de maç fins al dimecres 2 d'abril, vaig ser al Pas de la Casa (Andorra) on vaig participar als XXVIII Campionats d'Espanya d'Esquí Alpí Adaptat. 

El diumenge a primera hora del matí, la meva mare i jo vam passar per Puigcerdà a recollir al Jordi i ens vam dirigir cap al Pas de la Casa. Vam decidir anar-hi de bon matí per poder anar a fer algunes baixades a la zona on es realitzarien els campionats i així poder fer-nos una idea de la situació. El temps no acompanyava i la pista no es va convertir en una de les meves preferides, ja que per mi, tenia força pendent i la qualitat de la neu, no era la millor, però calia adaptar-s'hi. Com deia el Jordi, això no és excusa, la pista és la que és i és igual per tothom. 

Va arribar el primer dia de competició, on es realitzaria la prova de gegant. Dilluns a les 9 del matí ja érem a pistes per recollir el dorsal i iniciar la baixada de reconeixement. Així doncs, el Jordi, l'Esther (la seva parella que va arribar diumenge al vespre) i jo, vam pujar al telecadira i ens vam dirigir a fer una ullada al traçat que havien preparat per a l'ocasió. Mai hauria imaginat la gran quantitat de sensacions que tenia en aquells moments. Volia fer-ho bé, demostrar el que tant el Jordi com l'Esther em deien, que podia fer-ho. Finalment, va arribar el moment de la primera mànega i just a l'inici ja queia... vaig caure un munt de vegades, però això no m'impedia aixecar-me i seguir. Tot i així, em vaig saltar la cinquena porta i vaig quedar desqualificada. De fet, em va fer més ràbia el fet de no ser conscient d'haver-me saltat una porta, que no pas el fet d'haver quedat fora. A més a més, sé que no ho vaig fer bé, mentre baixava, anava estàtica dins la cadira, no feia cap moviment... És clar que anava per terra cada dos per tres! Així doncs, per mi, ja havia acabat el primer dia de competició. Els competidors que no havien quedat fora a la primera mànega, van tornar a pujar per fer la segona i mentrestant, vaig aprofitar per anar a fer unes baixades amb el Jordi i l'Esther i així treure la tensió que duia a sobre. Això no és tot, ja que vam haver de tornar a enganxar l'estabilo amb "cinta americana" perquè resulta que s'havia trencat una peça! Quin desastre... Sort que érem a Andorra i a la tarda, mentre jo descansava, la meva mare va anar a la botiga de l'Albert Llovera a buscar una peça nova. 

El segon dia, dimarts, tocava la prova d'slàlom. Com que el dia anterior la neu no estava en molt bones condicions, vam decidir quedar a les 8 del matí per tal de trobar-la una mica millor. Vam recollir de nou els dorsals i vam anar a fer la baixada de reconeixement. La neu estava molt dura i anàvem més per terra que altra cosa. Aleshores, em vaig angoixar moltíssim i no em veia capaç de seguir. Va ser un dels moments més durs que recordo. L'Esther se'm va acostar i em va dir: tens dues opcions, o baixes pel traçat, o baixes per fora, però facis el que facis, el Jordi i jo estarem contents igual. Pots baixar pel traçat perquè com diu el Jordi, tens esquí de sobres per fer-ho. Només cal que pensis i et repeteixis que tu vols fer-ho, tu saps fer-ho i tu pots fer-ho, perquè és la veritat. Ara, tu decideixes, com i per on vols baixar. Les seves paraules em van fer reaccionar i vaig dir-li que ja que era allà, ho intentaria. Sort que ho vaig fer, perquè aquell dia sí, vaig acabar el traçat, vaig poder fer la segona mànega i vaig aconseguir quedar en segona posició! Una medalla de plata per mi? Subcampiona d'Espanya d'slàlom? Em sembla que encara ara no en sóc conscient... 

Va arribar dimecres, el tercer i últim dels campionats. Feia molt de vent i el telecadira que havíem d'agafar va estar tancat fins a la segona mànega que va afluixar el vent. Per tant, vam haver d'agafar un altre telecadira on, un cop arribàvem a dalt, ens esperava una moto que ens estirava per una zona molt plana fins a la pista habilitada pel campionat. Tota una experiència! La prova a superar aquell dia era una combinada (primera mànega de supergegant i segona d'slàlom). Aquell dia prometia, ja que mai havia baixat un supergegant! I si el primer dia havia caigut tant i m'havia saltat una porta, la sorpresa va arribar quan vaig superar la primera mànega. Havia acabat tot el traçat del supergegant i podia fer la segona mànega! Tot i així, a l'slàlom em vaig tornar a saltar una porta, aquesta vegada la porta vint... ja no hi havia res a fer, desqualificada de nou. M'ho vaig prendre força malament, perquè anava força bé, volia fer un bon paper i inclús a la segona mànega havia fet un bon temps i hagués aconseguit la medalla de bronze. Encara que no hagués aconseguit pujar al podi, hagués preferit dir "he acabat última però he acabat el traçat" que no pas "he quedat desqualificada". Això és el que més mal em feia, no haver acabat la prova.

També recordo paraules de les altres persones que competien durant aquells dies. Tots i cada un d'ells m'animava i em deia que tota aquesta barreja de sentiments i emocions, sovint contradictòries, formen part d'aquestes experiències i que en altres ocasions, ells també les han viscut. Tanmateix, altres persones de renom com l'Albert Llovera i la Blanca Fernández Ochoa, també em van donar els seus consells i també els hi estic molt agraïda.

Van ser tres dies de competició plens d'emocions, dubtes, pors, noves amistats, nous reptes... En definitiva, una experiència única i inoblidable i això és amb el que em quedo, amb tots i cada un dels moments viscuts.

Aquí us en deixo un resum amb les millors imatges.




 Ah! I també l'enllaç de la notícia de Ràdio Gelida fent-se ressò de la medalla de plata aconseguida.

"Notícia a Ràdio Gelida de la medalla de plata aconseguida"