Ensurts convertits en anècdotes

Hola de nou, 

avui m'agradaria explicar-vos el meu primer i únic gran ensurt a pistes... Quan ja començava a anar una mica segura sobre la cadira vaig tenir un excés de confiança mentre baixava per una pista blava (fàcil) anomenada "Volta Muntanya Sagrada", una de les més llargues de l'estació de La Molina. Per qui no la conegui, és una pista que té algun punt una mica estret i acaba amb un tram molt pla de pista verda (molt fàcil). 

El cas, és que el Jordi (el monitor) m'havia repetit moltíssimes vegades que el cos ha d'anar endavant i que "no hi ha problema" si portes una bona posició. Doncs bé, just abans d'arribar al pla, has d'agafar una mica de velocitat per tal de no quedar-te parat a la meitat i haver de remar fins al telecadira, ja que hi ha un bon troç. Fins aleshores tot bé, però tal com us comentava, em vaig confiar, vaig agafar la velocitat adequada i a l'arribar al pla, em vaig relaxar i vaig tirar el cos enrere. Evidentment, vaig perdre el control i vaig anar directe contra un arbre. Quin ensurt!!! El resultat... doncs, després d'unes radiografies, tot va quedar en un fort cop a l'estèrnum i alguna rascada, però sense més conseqüències. Encara recordo que alguns dels monitors de l'escola d'esquí deien: quina patacada!!! Pensa que demà et farà més mal i no et mouràs de casa, eh? Doncs no! Tot i que sí que és cert que em feia mal, l'endemà vaig tornar a pistes, tenia clar que el que m'havia passat el dia anterior no em podia frenar. De fet, el Jordi em va portar de nou a la famosa pista per tal de tornar-la a fer i no agafar-li por. Havia passat el que havia passat, però recordo que em deia que no li havia d'agafar por, que si anava tal com havia d'anar, no tenia perquè tornar a passar res. I així va ser... Cada vegada que passo pel pla, em miro l'arbre de reüll amb cara de pocs amics, però amb una estima especial, ja que al cap i a la fi, no deixo de dir que és el "meu arbre".

Aquesta és una de les moltes altres experiències viscudes fins ara. La majoria d'elles però, són a l'hora de pujar i baixar del telecadira. Recordo molt bé un dia que, a l'hora de baixar, em vaig quedar "penjant" del telecadira perquè s'havia enganxat un cargol de la cadira. O també un altre dia que tenia tot de monitors de l'escola d'esquí al darrere i el Jordi, com que deia que m'havia de començar a espavilar sola i a més a més, creia que ho podia fer perfectament, em va fer pujar sola al telecadira només amb el suport de la Cristina, la meva cunyada i així, també ho podia gravar i jo podria veure com es veu des de fora. La vam liar una mica, però l'important, és que no ens vam fer mal i sobretot... que ens ho vam prendre molt bé. Sempre que passen coses així, el millor és no perdre mai el sentit de l'humor! Aquí us en deixo el resultat...